Compartim

18. nov., 2020
10. nov., 2020
10. nov., 2020
29. abr., 2020

“Has d'arribar a ser algú a la vida”. Aquesta frase la vaig començar a escoltar de molt menuda, més tard la vaig sentir i fins i tot l'he viscuda. Avui m'he aturat a reflexionar-hi. Ja fa anys que sé que “sóc algú”, és una obvietat. Cadascú de nosaltres “som algú”, independentment de si tinc més o menys diners al banc, de si tinc parella o no, de si gasto una talla quaranta o cinquanta-dos de pantaló. Tots som algú. Això que sembla tan evident, a mi m'ha costat anys assimilar-ho. Fins i tot encara ara, de tant en tant, hi ha moments en què de manera automàtica em surt un comentari que m'espanta. És com que allò que he “après”, que m'han anant inculcant des de petita, tingués vida pròpia i aleshores surt com una calamarsada que volgués fer malbé el que porto sembrant durant tants anys. Hi ha dies que em renyo més estona del compte, d'altres no tant. No recordo que porto anys sembrant i que una calamarsada de tant en tant no pot fer malbé la collita. M'adono que són “algú”, com tothom, ni més ni menys. I m'agrada molt la sensació de sentir que quan entenc això sóc més feliç, més flexible i humil, i alhora més autèntica.

 

I tu, et sents “algú”?

29/04/20

29. abr., 2020

“El temps és relatiu”. No és una expressió meva, però m'agrada recordar-me-la de tant en tant, sobretot quan la meva ment vol monopolitzar-me la vida. És que la meva ment és egoista, no li agrada compartir ni espai, ni temps, ni protagonisme amb el meu cos o amb les meves emocions. I el que fa és que comença a fer soroll i a obrir portes i finestres perquè entrin, o surtin (segons es miri) els monstres que tinc a dins. “A saber”: el sentit del ridícul, la por, el judici, la crítica, l'exigència,...

M'he adonat que són pitjor que un veí que està tot el dia amb la música a tope. I és clar, he dit: María, al veí li pots dir que si pot afluixar la música. Pot ser que et faci cas, o no. En aquesta situació, el veí també decideix i actua. Pel que fa als meus monstres, veig que si són meus, potser tinc més a guanyar que amb el veí. Si formen part de mi, jo decideixo i jo actuo. Quina revelació!! jo tinc el poder de modificar, d'aquietar, de gestionar aquests  monstres!!!

No he de dependre de cap factor extern. Doncs, sí, decidit. Hi parlo. Uff, els monstres són gats vells i no és tan fàcil, saben com continuar sent els protagonistes. Decideixo tornar-hi, un dia, un altre i un altre, sense enfadar-me ni amb ells ni amb mi. Fem el que podem per sobreviure. Ho entenc. El que em passa és que el que vull és viure, no només sobreviure. I com que el temps és relatiu, mai no és tard per agafar les regnes de la meva vida.

29/04/20