29. abr., 2020

El temps és relatiu

“El temps és relatiu”. No és una expressió meva, però m'agrada recordar-me-la de tant en tant, sobretot quan la meva ment vol monopolitzar-me la vida. És que la meva ment és egoista, no li agrada compartir ni espai, ni temps, ni protagonisme amb el meu cos o amb les meves emocions. I el que fa és que comença a fer soroll i a obrir portes i finestres perquè entrin, o surtin (segons es miri) els monstres que tinc a dins. “A saber”: el sentit del ridícul, la por, el judici, la crítica, l'exigència,...

M'he adonat que són pitjor que un veí que està tot el dia amb la música a tope. I és clar, he dit: María, al veí li pots dir que si pot afluixar la música. Pot ser que et faci cas, o no. En aquesta situació, el veí també decideix i actua. Pel que fa als meus monstres, veig que si són meus, potser tinc més a guanyar que amb el veí. Si formen part de mi, jo decideixo i jo actuo. Quina revelació!! jo tinc el poder de modificar, d'aquietar, de gestionar aquests  monstres!!!

No he de dependre de cap factor extern. Doncs, sí, decidit. Hi parlo. Uff, els monstres són gats vells i no és tan fàcil, saben com continuar sent els protagonistes. Decideixo tornar-hi, un dia, un altre i un altre, sense enfadar-me ni amb ells ni amb mi. Fem el que podem per sobreviure. Ho entenc. El que em passa és que el que vull és viure, no només sobreviure. I com que el temps és relatiu, mai no és tard per agafar les regnes de la meva vida.

29/04/20