Compartir esta página

“El temps és relatiu”. No és una expressió meva, però m'agrada recordar-me-la de tant en tant, sobretot quan la meva ment vol monopolitzar-me la vida. És que la meva ment és egoista, no li agrada compartir ni espai, ni temps, ni protagonisme amb el meu cos o amb les meves emocions. I el que fa és que comença a fer soroll i a obrir portes i finestres perquè entrin, o surtin (segons es miri) els monstres que tinc a dins. “A saber”: el sentit del ridícul, la por, el judici, la crítica, l'exigència,...

M'he adonat que són pitjor que un veí que està tot el dia amb la música a tope. I és clar, he dit: María, al veí li pots dir que si pot afluixar la música. Pot ser que et faci cas, o no. En aquesta situació, el veí també decideix i actua. Pel que fa als meus monstres, veig que si són meus, potser tinc més a guanyar que amb el veí. Si formen part de mi, jo decideixo i jo actuo. Quina revelació!! jo tinc el poder de modificar, d'aquietar, de gestionar aquests  monstres!!!

No he de dependre de cap factor extern. Doncs, sí, decidit. Hi parlo. Uff, els monstres són gats vells i no és tan fàcil, saben com continuar sent els protagonistes. Decideixo tornar-hi, un dia, un altre i un altre, sense enfadar-me ni amb ells ni amb mi. Fem el que podem per sobreviure. Ho entenc. El que em passa és que el que vull és viure, no només sobreviure. I com que el temps és relatiu, mai no és tard per agafar les regnes de la meva vida.

26/04/20

María Rodríguez Sandía

RIURE ÉS COSA SÈRIA

María Rodríguez Sandía

Para Reflexionar

Ser algú.

“Has d'arribar a ser algú a la vida”. Aquesta frase la vaig començar a escoltar de molt menuda, més tard la vaig sentir i fins i tot l'he viscuda. Avui m'he aturat a reflexionar-hi. Ja fa anys que sé que “sóc algú”, és una obvietat. Cadascú de nosaltres “som algú”, independentment de si tinc més o menys diners al banc, de si tinc parella o no, de si gasto una talla quaranta o cinquanta-dos de pantaló. Tots som algú. Això que sembla tan evident, a mi m'ha costat anys assimilar-ho. Fins i tot encara ara, de tant en tant, hi ha moments en què de manera automàtica em surt un comentari que m'espanta. És com que allò que he “après”, que m'han anant inculcant des de petita, tingués vida pròpia i aleshores surt com una calamarsada que volgués fer malbé el que porto sembrant durant tants anys. Hi ha dies que em renyo més estona del compte, d'altres no tant. No recordo que porto anys sembrant i que una calamarsada de tant en tant no pot fer malbé la collita. M'adono que són “algú”, com tothom, ni més ni menys. I m'agrada molt la sensació de sentir que quan entenc això sóc més feliç, més flexible i humil, i alhora més autèntica.

I tu, et sents “algú”?
29/04/20

María Rodríguez Sandía

RIURE ÉS COSA SÈRIA

María Rodríguez Sandía

La nova Indiana Jones.

Recordeu el personatge cinematogràfic de l’Indiana Jones? Aventurer, divertit, seductor, pagat de sí mateix,...
M’he proposat treure la meva Indiana Jones més sovint aquest nou any que engeguem.
Els finals i els inicis d’any són moments de reflexió, d’aturar-se i veure com ha anat l’any i què vull aconseguir de cara al nou cicle que engeguem. Els tan coneguts “propòsits”. Avui vull anomenar-los “motius”. La paraula “motiu” etimològicament vol dir “moure’s”, i això és el que m’interessa. El moviment. Perquè potser us ha passat que cada any feu una llista llarguíssima de nous propòsits, que després es queda al calaix o que fins i tot estripes després d’observar-la amb frustració i ràbia perquè no has assolit cap dels propòsits que havies anotat. Primera lliçó: NO fem llistes interminables!!! Podem començar per un o dos propòsits que siguin realistes i si els assolim... Qui diu que no puc afegir nous propòsits al mes de març o al juny? On està escrit? I és que ser flexibles amb nosaltres mateixos és una de les bases per a assolir la felicitat. Així de fàcil!!!
Ens pensem que hem de passar mil aventures i fins i tot jugar-nos la pell per tal d’aconseguir trobar els nostres tresors i resulta que NO cal!!! L’important és gaudir del camí, del procés. I sí, cal “MOURE’NS”, per això proposo la paraula “motiu”. Des del sofà de casa ben poca cosa podrem aconseguir. No cal tenir clar tot l’itinerari, només cal fer la primera passa. Una de les coses que aconseguim en la pràctica del joc lliure i la risoteràpia és justament aquest estat d’acció sense judicis en què justament després de deixar reposar la ment, i centrar-nos en el moviment corporal i sentint què em passa i com em sento, resulta que la ment s’il·lumina i troba la manera de posar-nos a perseguir el nostre propòsit. Per això, siguem l’Indiana Jones en el sentit d’atrevir-nos a començar a actuar. I si ho fem amb una actitud lúdica tot plegat és més agradable i motivador.
Un cop entrem en aquest estat lúdic de l’aventurer que portem a dins, ens cal DISCIPLINA, sí, ho heu entès bé. La paraula disciplina, ve del llatí “discipulus”;discípulo” en castellà; estudiant, en català. Un estudiant és algú que aprèn. I si aprenem estem en moviment. Per tant, seguim en moviment i tinguem la disciplina que ens cal per aconseguir trobar els nostres tresors. T’apuntes a l’aventura?

María Rodríguez Sandía, 12 de gener de 2023

María Rodríguez Sandía